Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dimecres, 17 de febrer del 2016

La música i els ocells

Ostâd Elahî: 

la música o el llenguatge dels ocells

Leili Castella



Nûr ‘Alî Elahî (1895-1974), conegut també com a Ostâd Elahî[1], va ser un gran pensador iranià, un magistrat, un místic, i un músic excepcional. Nascut en el sí d’una família dedicada al cultiu de la més alta espiritualitat, el petit Fathollâh, a qui als dotze anys el seu pare va rebatejar com a “Nûr ‘Alî” (literalment, “Llum d’Alí”), va mostrar de seguida unes facultats espirituals  inusuals. Iniciat des dels seus primers anys a la pràctica del tanbur, el llaüt sagrat kurd, la música va ser per a Nûr ‘Alî una via de coneixement espiritual.

S’explica que cada nit, quan tothom dormia i la casa quedava en silenci, el petit Fethollâh tancava la porta de la seva habitació, apagava el llum, i començava a tocar. Va dir el mateix Ostâd Elahî: “au cours des douze années d’ascétisme de ma jeunesse, tous les soirs au crépuscule je prenais mon tanbur et je jouais de la musique sacrée. Des voiles se levaient… Ce n’est que lorsque les premiers rayons de soleil pénétraient dans la pièce que je réalisais que j’avais passé toute la nuit à jouer.[2]

I és que, tal i com explica el musicòleg Jean During, “la pureté et l’innocence de l’enfance, la rigueur du jeûne et de l’ascèse et la qualité de son éducation spirituelle l’avaient fait progresser dans la connaissance de soi et de Dieu. Il avait découvert ce monde céleste d’où provient toute Beauté.”[3]  Nûr ‘Alî havia doncs après el llenguatge d’allò inefable, d’allò subtil, d’allò sagrat. O, dit en termes alcorànics, Nûr ‘Alî havia après el llenguatge dels ocells (Alcorà 27,16).

Per això no és d’estranyar que, en certa ocasió, aquell nen exquisit establís una relació entranyable i plena de tendresa amb... una perdiu! Així la recordava ell mateix anys després:
« Lorsque j’étais enfant, on m’a un jour apporté en cadeau une perdrix. Elle était tombée amoureuse du son de mon tanbur. Dès que j‘en jouais, elle se mettait sur mes genoux et très vite elle était comme ivre et se mettait à gazouiller, à me griffer la main et à me donner des petits coups de bec. Bref, elle était ivre de joie. La nuit, elle dormait sur une étagère dans ma chambre.
Un matin très tôt, alors que je voulais dormir, elle a été prise d’une soudaine envie de chanter mais je lui ai fermement ordonné de se taire. Elle a abaissé la tête d’un air triste et elle s’est tue. Après cela, quand elle se réveillait tôt le matin, elle s’approchait du pied de mon lit et tirait un peu la couette en poussant des petits cris. Si je ne disais rien, au bout de deux ou trois fois, elle comprenait que je voulais dormir et elle s’éloignait. Sinon, je disais : « Mmmmh, quelle jolie voix… » et elle se mettait aussitôt à chanter ».[4]

La perdiu es va enamorar del so d’aquell tanbur, igual com se’n enamorava tot aquell qui l’escoltava: “Le son de son tanbur n’était pas celui de deux cordes ordinaires sortant d’une caisse en bois, c’étaient des mélodies angéliques qui jaillissaient de ses doigts et enivraient les auditeurs. Comme l’a dit un poète : si proches des mélodies de l’autre monde est la plainte du tanbur : bois sec, cordes sèches, peau sèche… D’où vient ce son ? Du Bien-Aimé. ”[5]

[1] “Ostad”: Mestre.
[2], [3] i [5] Jean During, L’âme des sons, Le Relié, Paris, 2001, p. 29.
[4] Ostad Elahi, Paroles de Vérité, Albin Michel, Paris, 2014, p. 142.

dimecres, 3 de febrer del 2016

Del nedar




NEDAR PER AMOR

Leili Castella


"Welcome" de Philippe Lioret





Hi ha qui neda per plaer, per fer exercici, o per competir. Però hi ha qui neda per amor, com Bilal, el jove migrant kurd sense papers, originari d'Irak i protagonista de la pel·lícula Welcome (2009), del realitzador francès Philippe Lioret. El film narra com Bilal, després d’un llarguíssim viatge ple de dificultats, aconsegueix arribar al pas de Calais, amb l'anhel de creuar a Anglaterra, i així poder retrobar-se amb Mîna, la noia de qui està enamorat. A Calais, Bilal aconsegueix una plaça clandestina en un camió de mercaderies que malauradament és interceptat per la policia  just abans de sortir de la ciutat. És aleshores quan el jove decideix anar a la piscina municipal de Calais on coneix Simon, antic campió de natació, i a qui demana que l’entreni per creuar l’estret bracejant.

Welcome retrata, a través d’una estructura aparentment senzilla, el drama que viuen dia rere de dia milers de persones que fugen de l’horror d’unes guerres ideades i orquestrades en gran part pel món occidental. Un món capaç de cometre la perversió de limitar l’acollida i l’atenció d’unes persones que arriben en condicions d’extrema precarietat, i  d’aprovar lleis com la danesa del proppassat dimarts 26 de febrer. Aquesta llei, que reforma la política d’asil a Dinamarca, inclou mesures com la de confiscar diners i objectes de valor als refugiats per costejar la seva estada, o la de limitar la reagrupació familiar.

Això, però, no és més que la punta de l’iceberg. El fet és que Occident segueix basant la seva hegemonia, tal com ja va analitzar amb lucidesa Edward Saïd en el seu moment, en la construcció d’un concepte d’ ”altri” amenaçador i perillós del qual cal defensar-se i en contra del qual està justificat lluitar. En la seva obra Orientalism (1978) Saïd desentranyava i identificava els persistents i subtils prejudicis euro-cèntrics contra els països islàmics i llur cultura. I a Covering Islam (1981) analitzava com els mitjans de comunicació oferien una imatge de l’islam com un tot homogeni, associat a la violència i la irracionalitat, endarrerit i essencialment enfrontat a Occident. D’ençà, ben poc han canviat les coses, si no és que han empitjorat.

Totes aquestes qüestions queden apuntades a Welcome que tracta amb honestedat una situació que no per complexa, deixa de ser corprenedora. Empès pel seu amor irrenunciable, Bilal neda i neda, fins albirar la costa anglesa... No els explico el final perquè aquest pertany a aquells qui desitgin veure la pel·lícula.





A les ciutats amb front marítim, quan es camina per la platja en direcció a l’aigua, hi ha un moment, gairebé sagrat, en què de sobte el brogit dels carrers desapareix i ja només queda la remor de les onades. Unes onades que porten, a aquells qui volen escoltar-les, històries com les de Bilal, plenes de somnis d’amor i llibertat.