Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dimarts, 29 de març del 2016

Un món que és un

Un món que és un

Leili Castella


Tile Decoration from Alhambra Palace, Granada, Spain:



Podria semblar estrany que en un blog com aquest, dedicat a mostrar la bellesa de la dimensió interior de l’islam, s’hi parli d’atemptats terroristes. Però és que sense una mirada el més lúcida possible envers tot allò que ens envolta, és probable que no puguem copsar res d’allò que el sufisme té a dir-nos. Sense una lucidesa que no sigui, en termes del gran mestre sufí persa Sulamî (m. 1021), una lucidesa implacable, allò que pensem que és la realitat no fa sinó reflectir els nostres propis prejudicis.

És per això que cal recordar que aquesta setmana han mort moltes persones de forma brutal, víctimes d’atemptats terroristes, a Brussel·les, sí, però també a Síria, a Iraq, a Mali. I cal no oblidar que gairebé el 90% d’aquests atemptats tenen lloc en països de majoria musulmana; i que les víctimes –més de 72.000 des de l’any 2000- són, aclaparadorament, musulmanes. La islamofòbia, subtilment (o no) present a Occident, és un dels enemics més difícils a vèncer. Ens enfrontem a noves formes de violència.

Com explicava Marina Subirats en un article publicat al diari Ara.cat el proppassat 24 de mars, després de les dues guerres mundials va semblar com si Europa hagués aconseguit eradicar en gran part els conflictes armats interns i rebaixar el nivell de confrontació violenta entre els pobles. Malgrat això, és fàcil comprovar com no solament no hi ha hagut cap reducció de la violència al món, sinó que Europa ha contribuït a exportar-la a altres indrets i a augmentar-ne els nivells destructius com mai. Les xifres de morts en conflictes bèl·lics dels darrers anys són senzillament esfereïdores. Però com que tot, fins ara, passava més o menys lluny d’Europa, l’origen i les causes d’aquests conflictes ens semblaven obscurs, i de fet, aliens a nosaltres. Ara, però, tot això esclata ací mateix. Vivim pensant encara en un “jo” confrontat a un “altre”. I seguim oblidant que el món és un.

dilluns, 21 de març del 2016

Celebració de l'Any Nou persa


¡Nowrûz-tân pîrûz!
¡Sâl-é now mobârak!




  
Le vert printemps est venu, la miséricorde s’est répandue,
Le lys est devenu pareil au glaive bien trempé de ‘Alî.
Les parcelles de terre ont été fécondées par le ciel ;
Neuf mois sont passés ; c’est pourquoi celle qui était grosse est devenue agitée.
La fleur de grenadier s’est épanouie, le ruisseau ressemble à une cotte de mailles.
La campagne est fleurie de violettes, la montagne couverte de tulipes.
Le bourgeon a ouvert ses lèvres, c’est le moment du baiser.
Le cyprès a étendu ses bras, c’est le moment d’enlacer.
Quand la roseraie du ciel a vu le jardin du cœur,
Il s’est caché sous un nuage, il s’est humilié, confus.
L’épine pleurait, disant : « o toi qui caches les défauts des créatures ! »
Sa prière a été exaucée, elle a pris un visage de rose.
Le roi du printemps a ceint sa taille pour s’excuser.
Chaque arbre et chaque branche ont été couronnés par lui.
Chaque bout de bois a revêtu le faste d’une fête seigneuriale.
Si dans les mains de Moïse un bâton s’est transformé en serpent,
De nouveau les victimes de l’hiver ont ressuscité,
Afin que celui qui nie la Résurrection soit jugé indigne de créance,
Les Compagnons-de-la-caverne du jardin se sont réveillés de leur sommeil,
Puisque la grâce divine qui octroie l’Esprit est devenue Compagnon de la Caverne.
O vous qui êtes ressuscités » où étiez-vous pendant l’hiver ?
En ce lieu où, chaque soir, ces sens et cet esprit prennent leur essor.
En ce lieu où, chaque soir, se fixent le regard et l’attente.
La lune était un croissant, elle a cheminé dans cette direction,
Elle est devenue pleine, lumineuse, et a été le flambeau du royaume.
Les cinq sens apparents et les cinq autres cachés
Sont devenus boiteux et las, mais l’aube s’est enfuie comme un coursier rapide.
Tais-toi ; cesse de mesurer du vent,
Car par le vent des paroles le chemin de la vision est couvert de poussière.

Mowlânâ Rûmî (m. 1273)

Mawlânâ Djalâl Od-Dîn Rûmî, Odes mystiques, traducció d' Eva de Vitray-Meyerovitch i Mohammad Mokri, Éditions du Seuil, Paris, 1973, pp. 336-337.







divendres, 11 de març del 2016

De l'afinació




El llaüt desafinat

Màrius Torres 

(1910-1942)

ilustración iraní de una edición 1585 de los poemas recogidos de Hafez.  Su vida y poemas influidos por escrito Pérsico desde su muerte en el siglo XIV, más que cualquier otro autor.  Los temas de sus poemas son la amada, la fe y la hipocresía exponer.  Aquí se representa en un hermoso jardín rodeado de músicos, mirando amorosamente a los ojos de un joven .:



Hi havia a Bagdad un dervitx que es pensava ser el més devot dels homes perquè havia anat quaranta vegades a la Meca i les seves oracions eren llargues i feixugues com la pluja de tardor. Però el seu cor era covard, cruel, avariciós i mentider.
Un músic li digué un dia:
- ¿De què et val recitar les millors pregàries si abans no hi has acordat el teu cor? ¿Creus que l’oïda del Senyor pot plaure’s en la més bella música si la fas sonar en un llaüt desafinat?


Màrius Torres, Poesies de Màrius Torres, Pagès editors, Lleida, 2010, pàgs. 255-256.

dimarts, 1 de març del 2016

La senda de Laylà



The Beauty of Layla’s Face

Seyyed Hossein Nasr


Persian Lovers:



O Layla, o beauty of the Night, more luminous than a thousand suns,
Dark because of  Thy radiance.
We were born to behold the Beauty of Thy Face,
We were born to hear the Beauty of Thy Voice.
Thou art the Essence, darkness shining as the desert sun at noon,
Thy Beauty is in all creatures reflected here below.
In the face of a fair maiden and the flight of a flock of birds,
In the azure sky and the roaring sea,
In the mane of the mighty lion and the hues of the lovely sea urchin.
I hear the Beauty of Thy Voice in the siren song of the whale,
As well in the chant of the nightingale in the garden,
Hymning Thy Praise in her morning concert.
Above all I behold Thy Beauty in the sanctified soul from Thy true lovers,
Beholden to Thy Love, basking in Thy Radiance.


 O lovers of Layla, let us remain forever open to beauty,
Let us keep the window of the soul open to that cool breeze,
Flowing from the horizons beyond to bring us the message of our Beloved.
Let us keep our inner ears open to that celestial music,
To the song of the wings of Gabriel which is the root of our very being.
Let us cling to all beauty which a reflection of Her Beauty is.

O Layla, the goal of all my life is to experience Thy Embrace,
To become drowned in the ocean of Thy Beauty in the eternal now,
To become immersed in that Beauty which is also peace,
Peace, calm, harmony, away from all dispersion, from the world’s din,
And yet peace which is also ardent love that burns and consumes.
O Layla, Thy Beauty is both light that frees and love that immolates,
The Reality that both illuminates and pacifies,
Bringing a peace that is also supreme ecstasy.
All joys we experience here belos and can experience from that Beauty come.

O friends of the Path, let us then never forget why we were born.
Into this world we were brought to behold the Beauty of Layla’s Face,
To see that Beauty in all that beautiful is,
To hear the Beauty of Her Voice in the hymning of Her Praise,
By all creatures whose very existence is their chant in prayer,
Offered to the Beauty of Layla,
the Light of whose countenance is the inner reality of all beings.
Let us, o friends, remain true to ourselves, to our true nature,
And behold always the Beauty of Layla’s Face, knocking at Her door,
Until we are granted intimacy and are received in Her Embrace.