Abraham o l' essència de l’hospitalitat
Leili Castella
![Qazvin] Iran, vers 1595 Papier, 192 f., 29,5 x 20,5 cm BNF, Manuscrits orientaux, supplément persan 1313, f. 40 Abraham (Ibrâhîm) , sacrifice:](https://s-media-cache-ak0.pinimg.com/564x/c1/53/84/c15384dc855ed476e6d6c012a154b1a2.jpg)
L’Alcorà, en la sura 4 aleia 125, atorga a Abraham el
sobrenom de jalîl, l’amic íntim: “Déu va agafar Ibrahim i en va fer el Seu
amic íntim”. Laila Khalifa en el cinquè capítol del seu llibre Ibn ‘Arabî, l’initiation a la futuwwa [1],
parla en profunditat del ric simbolisme que Abraham tenia a ulls del gran
mestre sufí Ibn ‘Arabî (m. 1240), i explica que la paraula jalîl prové de jalala, mot
que evoca l’idea d’impregnació, de fusió o d’incorporació, “comme le sel imprègne le pain, ou comme la
nourriture imprègne le corps de celui qui la consomme” [2].
Quan dos éssers han compartit pa i
sal, continua Khalifa, neix entre ells, si arriba el cas, el deure de sacrificar-se l’un per l’altre. La julla o amistat íntima a la
qual ens referim, és exigent, atès que implica seguir el dîn de l’Amic. La paraula dîn
es tradueix sovint per “religió”, però Ibn ‘Arabî l’entén més aviat en el sentit d’ ”hàbit”
o “costum”, basant-se en una dita del Profeta Muhàmmad segons la qual “L’home segueix el costum del seu amic íntim”.
I és així com, en paraules de Laila Khalifa “étant le khalîl d’Allah, Abraham suit l’ “habitude” (autrement dit, la
coutume) d’Allâh: Allâh est généreux avec toutes les créatures sans exception,
et ainsi est Abraham, l’ami d’Allâh” [3].
No hi ha generositat veritable sense hospitalitat, i, també
a imatge de la d’Allâh, Abraham n’és el més alt paradigma. Així ho expressa l’Alcorà
a la sura 11,69: “A Abraham el van
visitar els Nostres missatgers, amb bones notícies de salvació. Van dir “Salâm (amb
pau)! “. Ell va respondre “Salâm!”. Els va portar ràpidament un vedell rostit”.
És interessant recollir que, per a Ibn ‘Arabî, és precisament en nom de l’hospitalitat
envers Allâh, que Abraham estava disposat a sacrificar el seu propi fill.
En un relat visionari, Ibn ‘Arabî veu com Déu li demana quin creu que és el motiu pel
qual Abraham havia de dur a terme tan radical ofrena. I Ibn ‘Arabî respon: “Per
tal que la generositat d’Abraham sigui una veritat provada”. Deú li demana
aleshores què entén per generositat i, en traducció de Laila Khalifa, Ibn ‘Arabî
va contestar: “L’hospitalité (quirâ)
offerte à l’hôte, puisque’elle [la présence divine] est descendue en hôtesse et
qu’il lui a donc ofert l’hospitalité”.
L’amistat íntima es forja en la superació de proves
difícils. Així ho havia mostrat ja Abraham quan ell mateix es va llençar al foc
després de destruir tots els ídols adorats pel seu poble. Però a Abraham li quedava
una prova encara més delicada, la prova de les proves: sacrificar el seu fill, “aussi
cher que la “fraîcheur de l’oeil” (qurrat
al-‘ayn), “trésor de ses entrailles” (faldhat
kabidih) [4]. Ja hem vist com per a Ibn ‘Arabî, el sacrifici del fill era
un acte d’hospitalitat envers la presència divina i per tant, un acte d’abnegació
extraordinària. I és que segons el gran mestre sufí, el cavaller espiritual o fatâ és aquell qui, com un cadàver en
mans de qui el renta, en tot prefereix Déu a si mateix.
Aquestes línies no són més que una petita mostra del ric
simbolisme que nia en el sacrifici del xai que el pelegrí realitza al
finalitzar el hajj o peregrinació a la
ciutat de Mecca, i que avui celebra el món musulmà. Com és ben sabut, quan
Abraham era a punt de sacrificar el seu fill, Déu el va aturar i li va permetre
substituir el seu fill per un xai com a
ofrena. La figura d’Abraham, amb la seva entrega confiada i sense condicions a
Allâh, ens mostra així el veritable significat de la paraula “islam”.
En un
relat simbòlic d’ascensió, Ibn ‘Arabî, en arribar al setè cel, rep l’hopitalitat
del jalîl, és a dir d’Abraham. Ibn ‘Arabî
li pregunta què és allò que ha d’aprendre d’ell, i Abraham li respon: “En accordant
aux autres la faveur de la nourriture, O fils, ne sais-tu pas que, grâce au jûd (générosité, abondance) apparaît l’existence
(wujûd), et grâce à l’abnégation
apparaissent les secrets?”[5]
[1] Laila Khalifa, Ibn
‘Arabî, l’initiation a la futuwwa, Les Éditions Albouraq, Paris, 2001.
[2] Ibídem, p.
207.
[3] Ibídem, p.
208.
[4] Ibídem, p.
213.
[5] Ibídem, p.
216.
