Presentació

Baraka és una paraula d’origen àrab que significa alè vital, pura energia de vida, gràcia divina. Es diu que hi ha llocs amb una baraka especial. Entre ells, la música. La música és la bellesa l’allò més primordial que nia en nosaltres. En el batec del cor hi ha el ritme. En la respiració, la melodia. I en la relació amb tot allò que ens envolta, l’harmonia.

La música, com el perfum, és presència intangible. Entrar en ella és entrar en un espai preciós en què allò que és subtil pren cos, i on allò que és tangible esdevé subtil. Segons Mowlânâ Rûmî, la música, com el perfum, ens fa comprendre que vivim exiliats en aquest món, i alhora ens recorda allò que sabem i no obstant hem oblidat: el camí de retorn vers el nostre origen, vers casa nostra.

Habitar aquest espai preciós no pot fer-se només des de la raó. Aquest coneixement delicat i potent ha de ser degustat, encarnat, i per això Mowlânâ va ballar i va ballar, i va girar i girar i girar. D’aquest espai preciós de presència intangible és del què ens parlen els autors reunits en aquest blog. En un món com el que ens ha tocat viure, en què tantes velles estructures inservibles s’enfonsen, és responsabilitat de cadascú de nosaltres agafar-nos fort a aquells qui ens han indicat el camí, intentar comprendre´n els indicis, descobrir-ne les petjades ... i començar a girar.

Sigueu més que benvinguts a Baraka,

Lili Castella

.

.

dilluns, 24 de desembre del 2018

De Maria i de l'Esperit


De Maria i de l’Esperit


Virgen de Vladimir, siglo IX.
Nostra Senyora de Vladimir Constantinoble, abans del 1130


Marie dans sa chambre vit une forme qui augmentait la vie, un être qui accroissait la vie, qui ravissait le cœur. Cet Esprit loyal surgit devant elle, comme la lune et un soleil. La beauté dévoilée se dressa hors du sol, tel le soleil apparaissant à l’Orient. Marie se mit à trembler de tous ses membres, car elle était dévêtue et craignait le mal. […] Il fleurit comme une rose devant elle, comme une image levant la tête hors du cœur. Marie devint hors d’elle-même, et dans cette inconscience, elle s’écria : « Je me réfugie en la protection divine ! » Car cette créature au cœur pur avait coutume de prendre son essor vers l’Invisible.

Djalâl-od-Dîn Rûmî, Mathnawî, III, 3700. Traducció Eva de Vitray-Méyérovitch. Éditions du Rocher, 1990.

dilluns, 17 de desembre del 2018

Shab-i 'arûs

Shab-i 'arûs

Aniversari de la mort de Hazrat Mawlânâ Rûmî



Imatge relacionada



Mourez, mourez, dans cet amour mourez,
Si vous mourez dans cet amour,
Le pur esprit vous recevrez.

*

Le Livre de Chams de Tabriz¸Mowlânâ Djalâl-od-din Balkhi. Traduit du persan par M. Tajadod, N. Tajadod et J.C. Carrière. Éditions Gallimard. Paris, 1993. Pàg.285.

diumenge, 25 de novembre del 2018

Mawlîd an-Nabî


Mawlîd an-Nabî


Resultat d'imatges de espelma


The world was all submersed in light
In the night of Muhammad’s birth.


Yunus Emre, Divan, núm. CCXLIX.

divendres, 19 d’octubre del 2018

La bellesa de Laylà


La bellesa de Laylà

Tu désires Layla. C’est en toi-même qu’elle se révèle.
Tu penses qu’elle est ailleurs, mais cet ailleurs n’existe pas.
C’est là une folie bien connue du peuple des amants.
Sois donc sur tes gardes : l’autre est l’essence même de la séparation.
Ne vois-tu donc pas comme sa beauté t’enlace ?
Et si tu n’y réponds pas par ton être, elle disparaît.
Tu lui dis : approche ! alors qu’elle est ta totalité.
Et elle, si elle t’aime, te ramène vers elle.
Béatitude indicible est la rencontre avec elle.
Personne ne l’atteint, qui no reconnaît l’esprit sans forme.
J’ai trompé les gens à son sujet,
après l’avoir montrée véritablement à travers mon voile,
je l’ai cachée à l’envieux, par grande jalousie.
Beauté fulgurante ! Quand l’éclat de sa face touche un aveugle,
il peut voir chaque grain de poussière.
La beauté la pare de tous ses aspects.
Partout où elle apparaît, les amants la désirent…

*

Cheikh Mohammad al-Harrâq a Fès Ville d’Islam, Titus Burckhardt. Archè, 2007, Milano. Pàg. 142.

dilluns, 24 de setembre del 2018

El so de l'esperit



EL IOGA DEL SO O NADA IOGA
-Bhakti Das-


Mostra la imatge original


El so dolç atrapa el corb, la música dolça encanta la cobra, el nada (so) atrapa la ment; per això la ment pot ser controlada a través del nada ioga.
Swami Sivananda

L’espiritualitat en la música hindú
[...]

És important entendre que no solament escoltem amb l’oïda, sinó amb tot el conjunt d’elements, tant físics com subtils. Avui dia s’entén la música com una distracció i sovint es converteix en un espectacle superficial. Fins i tot en el camp artístic podem observar una crispació generalitzada. La gent se sent tan tensa que rebutgen les obres de música clàssica i es complauen amb tot tipus de músiques rítmiques que no fan altra cosa que degenerar les neurones cerebrals i crear-los encara més estrès; i el pitjor és que ho confonen amb el dinamisme, quan en realitat és tot el contrari. He conegut persones que, quan les convides a estar en silenci o a meditar, no suporten el silenci perquè la seva ment solament coneix el soroll constant i l’estrès. Ni tan sols saben què significa la serenor. Confonen la serenor amb la inconsciència i la quietud amb la mort. Han convertit la vida en quelcom tan artificial que perden la sensibilitat sobre la seva percepció interna i psíquica.
És vital comprendre que tot el que ens envolta influeix de manera considerable en la nostra ment. La música, a més d’harmonitzar la sensibilitat, hauria d’ajudar-nos a desenvolupar la nostra capacitat de discerniment, el qual ens pot dur a un estat d introspecció profunda i sincera que, al seu torn, ens duu a aquell estat meravellós en què el silenci expressa la bellesa de l’ésser.
EI nada ioga i el sistema tradicional de la música hindú tenen el propòsit d’harmonitzar la nostra sensibilitat espiritual i, a través del so que duu al silenci, de trobar la pau.

Capítol publicat a La diversitat del Ioga (coordinat per Marta Granés. Eds. Viena, 2008)


dilluns, 27 d’agost del 2018

Una cosa petita


Una cosa tan petita…


Pierre Bonnard, L'enfant au pâté de sable, 1894. Je pense souvent à ce tableau quand je regarde Chaton ces temps-ci.


« J’essaie de vous dire une chose si petite que je crains de la blesser en la disant. »

*

L’homme-joie, Christian Bobin, Gallimard, Paris, 2012, pàg. 14.

Imatge : L’enfant au pâté de sable, Pierre Bonnard, 1894, Musée d’Orsay, Paris.

dijous, 26 de juliol del 2018

Bòsnia al cor

Amb Bòsnia al cor
Juliol 1995 - Juliol 2018


Mostra la imatge original 


https://www.youtube.com/watch?v=7eUrO3VR1nQ

diumenge, 24 de juny del 2018

Baraka

La Baraka


Yaratul·lah Monturiol


Imatge relacionada

Baraka, eso que fecunda la vida.

La baraka es testimonio de una presencia sutil de la Capacidad de Al·lâh transmitiendo prosperidad y fecundidad espiritual y física. Baraka es la magia de algunos lugares, de algunas personas, de algunos objetos; una magia benéfica que aprovecha al que la recibe. Percibirla es estar en la fitra¸ recuperar esa dimensión íntima ligada a la realidad última y sus energías. El Corán (sus letras, sus sonidos, su recitación) tiene baraka: “…Este Libro que te revelamos es mubârak (portador de baraka)”, dice el propio Corán. Y también los olivos, las palmeras, el laurel, la henna, algunas piedras, así como determinadas grutas, bosques, montañas, etc… También puede haber baraka en los animales. Especialmente están dotados de ella el caballo, el cordero, el camello, el gato, la cigüeña, la golondrina y la abeja. Tienen baraka los solsticios, los viernes, determinadas palabras y nombres, los números impares, ciertos talismanes… Pero para los musulmanes la baraka es, primordialmente, el agua (lluvia, manantiales, ríos, lagos). En el mismo idioma castellano ha quedado plasmada con el sello del sentir musulmán lo que es un “depósito de agua en el medio del campo”; “alberca” es al-birka, lo que contiene la baraka de Al·lâh en sí misma.

En el Islam se entiende que no hay “bendición de Al·lâh” que no sea bebible, comestible, tocable, visible, que no se pueda besar o sentir. El concepto de baraka y todas sus connotaciones tienen una enorme trascendencia. Da al ser humano no sólo la posibilidad de aprovecharla sino de convertirse también en su transmisor; es el caso del  walî¸(íntimo de Al·lâh), aquel que en su progreso espiritual ha pulido en extremo su sensibilidad y agudizado enormemente sus sentidos, y no sólo recibe la baraka que lo rodea, sino que la proyecta. Cuanto más cerca está esa persona de Al·lâh, más intensa es su baraka. Tanto en vida como tras su muerte, su baraka continúa siendo efectiva y todo el que visita o se acerca a su tumba es penetrado por ella, porque estamos hablando de una realidad concreta que se queda en un lugar. También la baraka puede ser trasferida voluntariamente cobrando una especial fuerza, o ser retirada según unas formas determinadas. Aparte de los auliyâ’ pl. de walï), otras personas pueden poseer baraka en menor grado: los niños pequeños, los ancianos, los locos, los que conocen el Corán de memoria…, todos ellos si son inocentes y no tienen malicia.

Yaratul·lah Monturiol, Términos clave del islam (2006). Almodóvar del Río (Córdoba): Junta Islámica, p. 14-15.

dimecres, 16 de maig del 2018

Ramadan 1439

Ramadân Karîm!

Rose:


Oh luna creciente de Ramadán, tu hermosura desvela
la baraka que fluye abundantemente en este mes
que inauguras ahora
y que culmina otra vez
cuando tu aparición en el horizonte oscurecido
pregona que toca a su fin este mes venerable
de ayuno y de gratitud por las bendiciones recibidas.
Nuestra riqueza material nos recuerda
la auténtica miseria de nuestra naturaleza interior,
que sin embargo está apercibida para recibir
de la magnificencia del Uno
una luna creciente, un cáliz capaz de contener la gracia que fluye de su luminosa Plenitud.

Seyyed Hossein Nasr

dimarts, 15 de maig del 2018

Nakba, 15 de maig del 2018





NAKBA 2018


Imatge relacionada


Sangre
     sangre
          y sangre
               en tu país
en mi nombre y en tu nombre, en la flor
del almendro, la cáscara del plátano, la leche
del niño, la luz y la sombra, en
un grano de trigo, en el salero
Hábiles francotiradores aciertan en sus blancos
impunemente
     sangre
          sangre
               y sangre…
Eta tierra es más pequeña que la sangre de sus hijos
plantados como exvotos a las puertas
de la resurrección. ¿De verdad esta tierra es
bendita o está bautizada
     con sangre
          sangre
               y sangre
que no secan ni las oraciones ni la arena?
En las páginas del Libro Sagrado no hay justicia
bastante para dar la alegría a los caídos de que paseen
libremente por las nubes. Sangre de día.
Sangre en la oscuridad. Sangre en el verbo.

 Mahmud Darwix (1941-2008)

diumenge, 15 d’abril del 2018

Al-Isrâ' wa-l-Mi'râj



     El Vol Nocturn del profeta Muhàmmad



Resultat d'imatges per a rosa rosa




“It is said that when the Prophet saw a rose he kissed it and placed it on his eyes. He also regarded the rose as a manifestation of Divine glory, as a tradition has it, and legend tells that the rose grew out of a drop of his perspiration which fell to earth during his heavenly journey –hence it carries his sweet scent to remind mankind of him and his beauty.”


Annemarie Schimmel,  A Two-Colored brocade. The University of North Carolina Press, 1992, pàg. 169.

dimarts, 27 de març del 2018

De la primavera

¡Nowrûz-tân pîrûz!
¡Sâl-é now mobârak!



A field of bluebonnets, Indian paintbrush, & wild phlox!!♥


                        Il y avait au jardin mille beautés aux visages de lune,
                        Il y avait des fleurs et des violettes musquées,
                        Et un frêle cours d’eau dans le ruisseau.
                        Mais tout cela n’était qu’excuse, lui, il était lui.

Mowlânâ Rûmî, robâ’î 319  

diumenge, 25 de març del 2018

El poder de la paraula

La paraula inalienable


Imatge relacionada



Corrandes de l'exili


Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França 
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Joan Oliver [Pere Quart], Saló de Tardor (1947)






dijous, 8 de març del 2018

Dones i homes


De les dones i els homes


Resultat d'imatges de miniaturas persas


“Mientras asuste la diferencia, la frontera será ley.”


Fátima Mernissi, El miedo a la modernidad. Islam y democracia, Ediciones del oriente y del mediterráneo, Madrid, 2003, p. 15.

dijous, 15 de febrer del 2018

Del poder de les paraules



I la tinta es fa fer aigua



Oh yes, I can still see Mrs. Oaky standing there..  reading 'The Oregon Trail' in fifth grade.  And if you were caught not paying attention you got your shoulders shook!


Page d’écriture

Jacques Prévert


Deux et deux quatre
quatre et quatre huit
huit et huit font seize…
Répétez ! dit le maître
Deux et deux quatre
quatre et quatre huit
huit et huit font seize.
Mais voilà l’oiseau-lyre
qui passe dans le ciel
l’enfant le voit
l’enfant l’entend
l’enfant l’appelle :
Sauve-moi
joue avec moi
oiseau !
Alors l’oiseau descend
et joue avec l’enfant
Deux et deux quatre.
Répétez ! dit le maître
et l’enfant joue
l’oiseau joue avec lui…
Quatre et quatre huit
huit et huit font seize
et seize et seize qu’est-ce qu’ils font ?
Ils ne font rien seize et seize
et surtout pas trente-deux
de toute façon
et ils s’en vont.
Et l’enfant a caché l’oiseau dans son pupitre
et tous les enfants
entendent la musique
et huit et huit à leur tour s’en vont
et quatre et quatre et deux et deux
à leur tour fichent le camp
et un et un ne font ni une ni deux
un à un s’en vont également.
Et l’oiseau-lyre joue
et l’enfant chante
et le professeur crie :
Quand vous aurez fini de faire le pitre !
Mais tous les autres enfants
écoutent la musique
et les murs de la classe
s’écroulent tranquillement.
Et les vitres redeviennent sable
l’encre redevient eau
les pupitres redeviennent arbres
la craie redevient falaise
le porte-plume redevient oiseau.


Jacques Prévert, Paroles, Éditions Gallimard, Paris, 1999, p. 146-147.



dimarts, 13 de febrer del 2018

Del poder de la poesia



De la poesia que salva


Es cierto que ofrecimos la responsabilidad (‘amâna) a los cielos, la tierra y las montañas, 
pero no quisieron asumirla estremecidos por ello. 
Sin embargo el hombre la asumió. 
Realmente él es injusto consigo mismo e ignorante. (Corán 33,72)




Imatge relacionada



De la salvación por las obras

Jorge Luis Borges


En un otoño, en uno de los otoños del tiempo, las divinidades del Shinto se congregaron, no por primera vez, en Izumo. Se dice que eran ocho millones pero soy un hombre muy tímido y me sentiría un poco perdido entre tanta gente. Por lo demás, no conviene manejar cifras inconcebibles. Digamos que eran ocho, ya que el ocho es, en estas islas, de buen agüero.

Estaban tristes, pero no lo mostraban, porque los rostros de las divinidades son kanjis  que no se dejan descifrar. En la verde cumbre de un cerro se sentaron en rueda. Desde su firmamento o desde una piedra o un copo de nieve habían vigilado a los hombres. Una de las divinidades dijo:

Hace muchos días, o muchos siglos, nos reunimos aquí para crear el Japón y el mundo. Las aguas, los peces, los siete colores del arco, las generaciones de las plantas y de los animales, nos han salido bien. Para que tantas cosas no los abrumaran, les dimos a los hombres la sucesión, el día plural y la noche una. Les otorgamos asimismo el don de ensayar algunas variaciones. La abeja sigue repitiendo colmenas; el hombre ha imaginado instrumentos, el arado, la llave, el calidoscopio. También ha imaginado la espada y el arte de la guerra. Acaba de imaginar un arma invisible que puede ser el fin de la historia. Antes que ocurra ese hecho insensato, borremos a los hombres.

Se quedaron pensando. Otra divinidad dijo sin apuro:

Es verdad. Han imaginado esa cosa atroz, pero también hay ésta que cabe en el espacio que abarcan sus diecisiete sílabas.

Las entonó. Estaban en un idioma desconocido y no pude entenderlas.

La divinidad mayor sentenció:

Que los hombres perduren.

Así, por obra de un haiku, la especie humana se salvó.

*

Jorge Luis Borges y María Kodama, Atlas, Buenos Aires, Sudamericana, 1984.